Espai Carme Thyssen

L'exposició

Ciutats i espais habitats

Del 30 de juny al 13 d’octubre 2019

Iconografies. De Sorolla a Picasso i Valdés

Col·lecció Fundació Bancaixa. Col·lecció Carmen Thyssen

L’exposició transcorre de la modernitat de Sorolla a la contemporaneïtat d’Opie. Aquest recorregut d’icones comparteix, de la mà de la llum de Sorolla, una enriquidora passejada d’anades i vingudes a partir de les que es construeix l’habitar poètic del món, fent un recorregut de gairebé un segle entre veus de la pintura valenciana. Pel camí es reinterpreten mites del passat expressats en narratives contemporànies que posen de manifest el dubte etern de la humanitat i la recerca de la espiritualitat i que troba en l’art una de les seves vies més meravelloses d’expressió. Picasso omple de generositat la mirada i convida a veure el món des de la coexistència d’òptiques múltiples, deixant enrere la mirada clàssica i simple del renaixement. Valdés mostra que l’art és molt més que la seva imatge i la seva presència i que el diàleg amb el passat és imprescindible per comprendre el present i atansar els somnis. El desig d’una nova era capaç de posar de relleu l’essència de la vida en la seva complexa simplicitat és el que expressen les platges d’Opie. Iconografies que transporten des de la llum del mediterrani a l’ànima del món.

L’art com a manifestació visible de les expressions de les cultures assumeix funcions com les de comunicar, educar i formar en valors. Les manifestacions artístiques són símbols d’identitat que permeten compartir elements socioculturals, mitjançant el que poder adquirir concepcions i coneixements, els continguts dels quals poden aportar una visió transformadora del món.

Una de les premisses que es planteja en la present exposició, realitzada a partir d’una selecció de la magnífica col·lecció de la Fundació Bancaixa, és proposar a l’espectador l’experiència de poder apropar-se a la diversitat de llenguatges i relats que es desenvolupen des de la mirada analítica i sensible, en el transcurs del segle XX. Defugint però d’un relat historicista de pautes cronològiques per posar de relleu els contrapunts d’influències i intercanvis entre autors, estils i èpoques.

La capacitat de l’art de fer visible l’invisible, com deia Paul Klee, permet aprofundir en el significat del que ens envolta, mitjançant un acte de transfiguració capaç de revelar els sentits ocults de la imatge. El món és en tant que existeix com a representació i per això la creativitat i l’art són elements cabdals a fi de dibuixar nous horitzons en la societat, fer-nos a tots més propers en tots els sentits que pugui desplegar el concepte de inclusió. L’educació per l’art és la forma de fomentar el creixement humà i l’educació estètica és fonamental per a aquest procés.

Partint d’aquestes premisses, la present exposició discorre entre diferents models iconogràfics que mostren maneres diverses de veure, interpretar, analitzar i compartir costums, paisatges, sentiments, desitjos, anhels, records, somnis... que configuren la nostra visió del món.

Models en tant que són representacions dignes de donar-li seguiment i interpretar-les en la seva capacitat d’albergar l’ànima impertèrrita. Iconografies en el sentit que el significat al·legòric i simbòlic de les imatges creades per aquests artistes passen a formar part de l’imaginari col·lectiu.

En la nostra societat és evident el predomini del llenguatge de la imatge i l’art esdevé la millor finestra per a imaginar, per a estimular els processos creatius i experimentar. En aquest sentit, escoltar i aprendre de les mirades dels artistes és un camí a recórrer per a dissenyar el futur desitjat.

Les obres dels artistes esdevenen models de representació i entre ells s’ha utilitzat com a referent, ja sigui per apropar llenguatges, per a explorar o per a desenvolupar estètiques oposades.

 

 

L'exposició pam a pam

Un itinerari per la mostra

  • Iconografies del quotidià

    Iconografies del quotidià

    La modernitat en el tractament de la temàtica fa difícil poder situar aquestes obres dins de l’anomenada pintura de gènere o costumista, que va aparèixer com a contraposició de la pintura històrica narradora de grans gestes. Si bé ens els temes estan centrats en aspectes de la vida quotidiana, aquesta és un excusa per deixar fluir la potencia de la llum, de la composició i de les pinzellades. De la mà de dos grans pintors, que deixaran darrera seu una influència indiscutible, Sorolla i Pinazo, es desplega la clau del modernisme en la pintura valenciana. Ambdós mestres van passar per Itàlia en la seva època de formació, becats per la Diputació Valenciana. Allà van entrar en contacte amb la pintura històrica, que abandonarien per explorar les dimensions de la vibració de la llum en el color. La vida social, el rol dels personatges en el seu ambient socialitzador, la necessitat de comunicar-se, el gaudi han estat els elements que s’han tingut en compte en la selecció de les obres que formen aquest nucli.

  • Iconografies del paisatge

    Iconografies del paisatge

    L’art ha influït en la manera de veure i entendre el món. Des de l’aparició del gènere de paisatge, la imatge que tenim del món no és altra que la derivada de la seva representació. D’aquí el desenvolupament d’iconografies que defineixen no tan sols l’aspecte dèrmic de la natura, en la seva visió més superficial de la forma, sinó l’ànima del paisatge a través de la mirada sensible de l’artista que l’interroga per a comprendre’n la seva essència.

    Si en l’anterior apartat es prenia a Sorolla com a fil conductor i inspirador d’una tradició en la manera de representar el quotidià, ara s’analitzarà la construcció d’un model iconogràfic del paisatge valencià de la mà d’artistes que van fer per allunyar-se i desprendre’s de la forta influència del sorollisme. Les cinc obres que s’han seleccionat en aquest apartat tenen com a nexe comú la representació d’un paisatge sense presència de figures humanes.

  • Iconografies de la llum

    Iconografies de la llum

    En imaginar la llum mediterrània de les costes de València es fa inevitable el pensament d’arrel romàntica que es desprèn del record de les platges pintades per Sorolla. El recorregut de l’exposició ens portarà a indagar en d’altres iconografies desenvolupades en el transcurs del segle XX, que també definiran la poètica d’aquesta lluminositat, des de llenguatges que van allunyant-se de la figuració per apropar-se a una dimensió més espiritual del paisatge. Una selecció de peces que volen ser un homenatge a la llum, la geografia, la bellesa i l’espiritualitat del Llevant.

    Seguint el leitmotiv que dona entrada a cada un dels apartats d’aquest primer bloc expositiu, seran l’estiu i Sorolla els encarregats d’iniciar aquest recorregut. L’obra A l’aigua. Platja de València (1908), correspon a l’intens període de treball de l’estiu del mateix any, que donaria com a fruit el reconeixement internacional de Sorolla gràcies a l’exposició celebrada a les Grafton Galleries de Londres. El mecenes i fundador de la Hispanic Society of America, Milton Huntington, va visitar la mostra i va voler portar l’obra de Sorolla als Estats Units. L’espectador identifica en aquesta obra els trets representatius de la seva pintura plasmats en una de les escenes més característiques de Sorolla, on l’aigua, la sorra, els nens, el moviment i la llum e són els protagonistes. Una obra que posa en primer pla la tradició hel·lenística en nuesa del noi i el drapejat del vestit de la noia. Sorolla sap reinterpretar amb un llenguatge modern l’essència de l’esperit d’un llegat ancestral plenament Mediterrani. Des del punt de vista compositiu presenta com a innovació la diagonal que traça amb la vora del mar. Al costat d’aquest recurs amb el que aconsegueix profunditat i moviment, posa en primer terme la sorra humida, regalant l’eternitat del temps a la mirada.

  • Referències iconogràfiques

    Referències iconogràfiques

    Aquest espai posa de manifest el present heterogeni, en el que hi trobem una pluralitat de llenguatges i mirades que coexisteixen. Resulta interessant, resseguint el fil de la formació, de les inquietuds i interessos dels diferents artistes, que hi trobem coincidències, punts en comú, que en canvi donen com a resultat llenguatges completament diferents.

    Per exemple Navarro Baldeweg i Scully són dos artistes fascinats i que senten una gran admiració per Matisse, però la lectura que cada un d’ells en fa en la seva obra és completament divergent. Teixidor i Scully també tenen afinitats en els seus artistes de referència com a Rothko o Ad Reinhardt, malgrat després un es senti més atret en l’aprofundiment de l’estudi tècnic de la pintura i l’altra confereixi un discurs de caire conceptual a les seves construccions de color. En canvi a Renau i Armengol, els atrau la idea de la revisió en la representació de la mitologia clàssica.

    L’obra de Navarro Baldeweg, Paisatge (1993), encara reprèn el fil de la iconografia aplicada al paisatge, però en aquest capítol de l’exposició es vol posar l’èmfasi en les referències iconogràfiques de caire estètic que marquen la manera com cada artista ha anat creant el seu llenguatge. El seu cas serà l’aspecte més desenfadat, alegre i voluptuós de l’obra de Matisse el que interessa a Navarro Baldeweg quan realitza els seus paisatges.

  • Icones mítiques: Picasso

    Icones mítiques: Picasso

    Picasso i Jacqueline es coneixen el 1952 i comencen la seva vida en comú el 1954, restaran junts fins la mort de Picasso el 1973.

    El 1955 Picasso va adquirir La Californie, fascinat per la lluminositat de l’interior de la casa, que convertiria en el seu estudi, i per l’amplitud del jardí ple de palmeres. A La Californie hi van residir fins el 1961 i va representar una de les èpoques més felices de la vida de Picasso.

    Tant per fotografies com per obres, com el mateix Cahier de La Californie (1955), les imatges de l’interior d’aquesta casa senyorial de sostres alts i parets blanques, que serà estudi i residència al mateix temps, són molt conegudes. És remarcable la influència de Matisse en aquestes peces, que pot ser interpretada com un homenatge de Picasso a Matisse, sobretot tenint en compte l’impacte que va causar la mort d’aquest al cap de poc temps d’instal·lar-se Picasso a la nova casa. Un espai que sense cap mena de dubte li recordava al seu amic personal i rival artístic, en el sentit que els enormes finestrals evocaven aquells paisatges entre l’interior i l’exterior que tant interessaven a Matisse.

  • Icones mítiques: Manolo Valdés

    Icones mítiques: Manolo Valdés

    L’obra de Valdés pot ser interpretada com un seguit de reflexions entorn els aspectes constitutius de l’ofici de pintor. La seva obra mostra una absoluta llibertat formal. De fet sembla prendre els models de la nostra memòria cultural per a escodrinyar-ne l’ànima, i un cop dissecada ens mostra la seva orografia essencial. Valdés posa de relleu la part més visceral de l’art fent-ne surar tota la bellesa poètica. D’aquesta manera aconsegueix atrapar l’eternitat en cada una de les seves obres. L’ànima pren cos i la forma no és més que un pretext per desxifrar els continguts de la representació, una eina amb la que experimentar.

  • Icones mítiques: Julian Opie

    Icones mítiques: Julian Opie

    Les obres de Julian Opie s’ha transformat en un codi estètic fàcilment recognoscible. Entre la tradició pop, geomètrica i minimalista, posa en valor els llenguatges sintètics i digitals, de manera que adapta els mitjans que ofereix la tecnologia per a representació de la contemporaneïtat. La seva enorme capacitat de connectar amb l’espectador rau en la cerca i utilització d’un sistema de representació al que aquest està acostumat, que li ha esdevingut quotidià i que li mostra la manera com la majoria dels missatges que es reben són a través de la imatge. El costat més clàssic de la seva obra l’assoleix conjugant modernitat i avantguarda per tal de representar un món que no és invenció sinó transformació. En la seva concepció de l’art, Opie es preocupa dels processos com es manifesta en el seu interès per la tecnologia, de la lògica en la manera d’afrontar l’anàlisi de l’entorn i de l’eficiència en el seu interès per comunicar de manera directa i senzilla amb el públic.